He pensat que pot estar bé recuperar els escrits que vaig fer fa anys sobre els arbre de Sant Feliu, el que no sé es si actualitza`ls per ajustar a la realitat actual o publicar-ho tal com estan.
L'aïlant, al
que la gent anomena arbre pudent, és molt freqüent als espais urbans i
periurbans, aquesta mena de terra de ningú, plena de runes i deixalles que
sembla que és inevitable quan ens apropem a les ciutats. Com més grans són, més espai
periurbà tenen. Un eufemisme com qualsevol altre per denominar aquesta terra de
ningú, que no es conrea perquè no hi ha cap garantia de poder-ne collir els
fruits i que no s'hi edifica perquè hi ha qui està especulant amb l’alça del preu
per aconseguir encara un guany més gran.
Vull comentar
una mica això de que no es conrea perquè no hi ha cap garantia de poder
collir-ne els fruits. Resulta que cada vegada més, els civilitzats ciutadans,
els que viuen a les ciutats, tenen la sensació de que el que hi ha per collir als
horts i fruiters és de tothom. No es
paren a pensar que perquè el favar sigui ufanós, els enciams blancs i les
figues assaonades cal que hi hagi algú que en tingui cura, i sense cap mena de
remordiment, tot vigilant no que no els vegin, se n’emporten un bon grapat a casa.
És en gran
part per això, que els espais d’horta que fan suau el pas de l’espai urbanitzat
al bosc o als camps, va desapareixent a mesura que les localitats creixen i els
seus vilatans no són capaços de reconèixe-se.
Els ailants
són soferts. A Sant Feliu els trobem fins i tot a la sorra de la platja. No és
pas que visquin bé a la salabró com els tamarius o els pins, el que passa és
que segurament es nodreixen de la bassa d’aigua dolça que hi ha a sota. Si
trobeu imatges antigues de la platja, ara em ve a la memòria un quadre d’en
Pons que hi ha a les Drassanes de Barcelona i que va estar exposat en el
Monestir quan es va fer l'exposició de finals del s. XVIII. Allà hi podem veure
que a la platja, on ara hi ha els ailants, hi havia un molí d’aigua. Ja podeu
pensar que no era pas per pujar l’aigua de mar sinò per pouar aigua dolça, ves
a saber per a què.
Els ailants,
els de la platja, els del Parc de les Eres, els de… s’omplen a l’estiu de flors
verdoses, no gaire vistoses, però que es convertiran en uns penjolls de fruits
entre taronja i vermellosos molt escaients.
A davant de la
porta del Monestir, de la lateral, no pas de la que dona a l’Arc de Sant Benet,
hi havia dos ailants magnífics, d’aquells de llibre. Un va morir i l’altre,
després d’una podada molt forta, per mirar de treure-li tot el que tenia
corcat, sembla que es va refent.
La disposició
del seu brancam, si us hi fixeu a l’hivern, que ès quan es pot veure bé perquè
no té fulles, sembla una ma oberta. El tronc seria el canell i les branques els
dits que s’enlairen com si volguessin tocar el cel. Potser per això també se
l’anomena “Arbre dels deus”(Ailanthus
altissima).
És l’arbre que
té les fulles més grosses, arriben a fer gairebé un metre, i moltes vegades es
confonen amb branques petites, el que passa és que són grans fulles compostes i
el que prenem per fulles només són els foliols.
