Salvem Garriguella

Un diumenge ben diferent!
Vam anar a la caminada organitzada per la plataforma "Salvem Garriguella" per protestar contra el projecte de construir un macrocamping. en el poble.
Un càmping de 1900 places, amb uns 300 bungalous té tota la pinta de ser una urbanització "tova!" encoberta, però urbanització de totes maneres, amb tot l'impacta que això representa.
Esperem, confiem que els polítics que ho han de supervisar tinguin prou seny com per veure que és un disbarat un projecte d'aquesta mena amb tot el que significa (necessitat d'aigua, impacte visual, clavegueram...) en una localitat eminentment agrícola que no arriba a 1000 habitants i que ja té u càmping.

Al costat de "mas Tòful" es va desplegar el missatge. Des d'un dron es va captar la imatge

Gracies a la caminada vaig conèixer un arbust que no coneixia i que sembla ser molt cossent per la zona, l'espinavessa.(paliurus spina christo), que també s'anomena arn o barrets de capellà.
és un arbust vistós amb uns fruits molt característics i vistosos. No sé com mai abans l'havia vist!.

Aílant

He pensat que pot estar bé recuperar els escrits que vaig fer fa anys sobre els arbre de Sant Feliu, el que no sé es si actualitza`ls per ajustar a la realitat actual o publicar-ho tal com estan.

L'aïlant, al que la gent anomena arbre pudent, és molt freqüent als espais urbans i periurbans, aquesta mena de terra de ningú, plena de runes i deixalles que sembla que és inevitable quan ens apropem a les ciutats. Com més grans són, més espai periurbà tenen. Un eufemisme com qualsevol altre per denominar aquesta terra de ningú, que no es conrea perquè no hi ha cap garantia de poder-ne collir els fruits i que no s'hi edifica perquè hi ha qui està especulant amb l’alça del preu per aconseguir encara un guany més gran.

Vull comentar una mica això de que no es conrea perquè no hi ha cap garantia de poder collir-ne els fruits. Resulta que cada vegada més, els civilitzats ciutadans, els que viuen a les ciutats, tenen la sensació de que el que hi ha per collir als horts i fruiters és de tothom. No es paren a pensar que perquè el favar sigui ufanós, els enciams blancs i les figues assaonades cal que hi hagi algú que en tingui cura, i sense cap mena de remordiment, tot vigilant no que no els vegin, se n’emporten un bon grapat a casa.

És en gran part per això, que els espais d’horta que fan suau el pas de l’espai urbanitzat al bosc o als camps, va desapareixent a mesura que les localitats creixen i els seus vilatans no són capaços de reconèixe-se.

 Els ailants són soferts. A Sant Feliu els trobem fins i tot a la sorra de la platja. No és pas que visquin bé a la salabró com els tamarius o els pins, el que passa és que segurament es nodreixen de la bassa d’aigua dolça que hi ha a sota. Si trobeu imatges antigues de la platja, ara em ve a la memòria un quadre d’en Pons que hi ha a les Drassanes de Barcelona i que va estar exposat en el Monestir quan es va fer l'exposició de finals del s. XVIII. Allà hi podem veure que a la platja, on ara hi ha els ailants, hi havia un molí d’aigua. Ja podeu pensar que no era pas per pujar l’aigua de mar sinò per pouar aigua dolça, ves a saber per a què.

Els ailants, els de la platja, els del Parc de les Eres, els de… s’omplen a l’estiu de flors verdoses, no gaire vistoses, però que es convertiran en uns penjolls de fruits entre taronja i vermellosos molt escaients.

 A davant de la porta del Monestir, de la lateral, no pas de la que dona a l’Arc de Sant Benet, hi havia dos ailants magnífics, d’aquells de llibre. Un va morir i l’altre, després d’una podada molt forta, per mirar de treure-li tot el que tenia corcat, sembla que es va refent.

La disposició del seu brancam, si us hi fixeu a l’hivern, que ès quan es pot veure bé perquè no té fulles, sembla una ma oberta. El tronc seria el canell i les branques els dits que s’enlairen com si volguessin tocar el cel. Potser per això també se l’anomena “Arbre dels deus”(Ailanthus altissima).

És l’arbre que té les fulles més grosses, arriben a fer gairebé un metre, i moltes vegades es confonen amb branques petites, el que passa és que són grans fulles compostes i el que prenem per fulles només són els foliols.

Pedres màgiques

Han passat molts dies i un munt d'esdeveniments des de la última entrada.
En quinze dies van canviar tan els arbres d'arreu que vaig ser incapaç de reflectir-ne l'evolució. Potser perquè en aquell moment altres temes m'aclaparaven.
De totes maneres crec que un parell d'activitats que han sigut prou interessants com per parlar-ne.
El dia que vam fer pedres màgiques.
Les pedres màgiques són els vidres de colors gastats per l'aigua de mar i que, a vegades, es troben a la sorra de la platja. Com cada vegada se'n troben menys vam decidir que les faríem nosaltres.
Per fer-ho cal:

Ampolles de vidres de colors, millor de vidre gruixut

Ampolles per fer les "pedres" de colors diferents

 Una formigonera amb sorra

Formigonera preparada

Cal trencar les ampolles i posar-les a girar a la formigonera amb sorra i aigua quatre o cinc hores

Cal fer girar la barreja 5 o 6 hores perquè els vidres quedin ben suaus

Passada l'estona es treu la barreja i es renta amb aigua.. Un cabàs va bé.

Rentant amb aigua a pressió

Aquest és el resultat, un cop acabades de rentar bé.

Resultat final: Pedres màgiques

Cal tenir en copta un parell de detalls que no sabíem:

El tossos de vidre,queden de la mateixa mida però pulids. si els volem trossos els hem de deixar grossos i si els volem petits els hem de trencar més petits.

Basses dels terrissers

Les "basses dels terrissers" és un racó sorprenent prop de Figueres, entre el Castell de Sant Ferran i la presó del "Puig de les basses".
Fins que no hi arribes no acabes d'entendre que hi hagi un racó, ni que sigui un raconet, al mig d'aquelles garrigues tan seques que és pugui anomenar "bassa". Doncs sí, hi ha una petita fondalada on hi ha una acumulació d'argiles que afavoreixen la retenció d'aigua.
La primavera ja ha arribat a les Basses. Ginesta, arç blanc, borraines...tot ben florit i fins i tot les abelles han començat a despertar i a formar nous eixams!.

ginesta

arç blanc

borraines

eixam en formació

Aquest paratge s'anomena així perquè era el lloc on, antigament, els terrissers de Figueres anaven a treure el fang per treballar. Hi ha dos clots, separats per un camí elevat. el de l'esquerra és més gran i sol tenir aigua. el que queda a la dreta (mirant cap al nord) és més petit. En aquest clot és on es pot veure encara traces d'aquesta activitat. Al fons del clot hi ha un freixa.

Bassa gran, la de l'esquerra

Normalment hi ha ànecs coll verd però també s'hi poden veure altres aus de pas. 

Clot de la dreta

   
 

 .

Experiments culinaris

Estic intentant escriure una recopilació del que hem cuinat i  per tant el que hem menjat a casa des que ho recordo. Alguns cuinats els vaig aprendre de l'avia, d'altres de la mare, tot i que segurament, la mare també els havia aprés de l'avia.
Vull incloure-hi imatges, així que tornaré a cuinar el que publiqui per tenir fotos recents.

Al revisar la llista he vist que la cuina d'una família també evoluciona. Evoluciona perquè plats que eren habituals en un temps deixen de ser-ho, bé per la complexitat, la seva riquesa, quan ens fem grans necessitem menges més lleugeres, o bé per la dificultat de trobar els ingredients. Això passa molt amb els plats de peix. Lamentablement les peixateries cada vegada són més uniformes, i a totes troben els mateixos i uniformats peixos. Tenen feina els de "L'espai del peix"de Palamós http://espaidelpeix.org/ca/ per aconseguir que recuperem la diversitat en el consum.
També per la disponibilitat d'altres que abans no eren tan babituals, aixó passa amb moltes fruites i amb algunes verdures. Yambé amb aixó hi ha modes!.

Enguany els nostres amics Nuri i Ricard kan tingut una bona collita de carbasses que han compartit. Per cert, boníssimes. Així que a part de cuinar-la com crema o com sopa he experimentat d'altres maneres.

Carbassa gratinada

carbassa tallada a rodelles (la del violí o la del cacahuet, que tenen el coll més estret i massís van bé). 

1/4 Kg. decarn picada barrejada, o només d'un tipus, depen dels gustos o del que tinguis a la nevera.

1 ceba grossa

1 cullerada de farina

1/2 got de vi ranci o similar (cognac, vermout, xeres... el que agradi més

formatge ratllat

oli, sal, pebre ...

Ler quantitats s'ajusten segons les racions que volguem preparar

Tallar la carbassa a rodelles d'uns dos dits de gruix

Posar-les al forn suau fins que siguin toves.

Preparar un sofregit amb la ceba trinxada i la carn picada.

Afegir-hi una cullerada de farina  i enrossir.

Afegir-hi 1/2 got de vi ranci i coure fins que s'hagi evaporat l'alcohol.i una mica d'aigua per aconseguir lligar una pasta espessa.

Posar al mig de cada rodella una cullerada del sofregit.

Posar-hi formatge ratllat per sobre

Gratinar al forn (no cal gaire estona perquè tot ja està cuit)

El farcit es pot canviar; formatge blau amb nous trinxades; bacallà, marisc...

Carbassa farcida al forn

També queden molt bé els flams de carbassa.

250g de carbassa ben cuita al forn

0’25 litre de llet

3 ous

80g de sucre

sucre per fer el carmel del fons de les flameres.

Coure primer un tros de carbassa, amb pela i tot, al forn (d'aquesta manera es caramel·litzen els sucres que té i surt molt dolça).

Amb una cullera treure la polpa i posar-la a un bol amb la resta dels ingredients 

Triturar-ho bé (amb una batedora de ma)

Posar una mica de sucre al fons de cada flamera i caramel·litzar.

Un cop fred el caramel, omplir les flameres amb la barreja de la carbassa i posar a coure al bany maria fins que quedi quallat.

Refredar a la nevar

Servir els flams i acompanyar d'una crema o una escuma de taronja o d'un puré de pinya... Hi queda bé alguna crema un punt acida per contrarestar la dolçor dels flams..

Pins del passeig arrencats pel vent

El primer cap de setmana de març ha fet honor al seu nom. Ha marcejat del tot i també ha fet vàlida la dita “Març, marçót mata la vella a la vora del foc i... al la jova si pot”.

Arreu de la península ha fet un temps de mil dimonis, pluja, neu, fred, boires...Vam passar dels 20 graus de meitat de setmana als 2 del divendres o als 5 de dissabte. Francament, una fredorada tardana, d¡aquelles que temen els pagesos.

A Sant Feliu, a més a més, acompanyada de vents molt forts que han arrencat tres pins del passeig i han malmenat altres arbres.

Un dels pins que encara era a terra dilluns al matí

Vorera de la barana de mar esbotzada

Un dels pins el matí de dilluns encara hi era. Es pot comptar que tenia uns 50 anys com a molt. Els anells de creixement són prou regulars i llevat dels més antics els altres es poden comptar prou bé.
M'han explicat que un va aixafar un cotxe, tot i que ningú va prendre mal.
Els altres dos ja no hi eren però es veu la vorera esbotzada o el forat al sauló on estava. Un parell de fanals d'aquell tram també es van trencar i algunes senyals de transit verticals també estaven vinclades.

Restes d'un altre dels pins caiguts

Les xicrandes ara fan pudor

Xicrandes de la Rambla Vidal (2017/02/22)

Ja no recordava la fortor que fan les fulles de xicranda (jacaranda mimosifolia) seques, molles i mig podrides. A mig carrer Major l'he començat a sentir i no la reconeixia, fins que no he arribat a la Rambla no l'he identificat.
Es estrany, quan es va parlar dels inconvenients de les xicrandes en fer-se públic el projecte de renovació de la Rambla, es va parlar de moltes coses, recordo que es qüestionava si serien prou valentes per resistir l'hivern, les tramuntanades, el corrent d'aire salabrós o l'aspecte desangelats que tenen a la primavera, però ningú va parlar de la fortor que fan quan canvien les fulles.Segurament perquè aquesta informació tan poc favorable no es troba fàcilment.
Es curiós, dels ailants (ailanthus altissima), arreu es troba la informació de que les seves fulles fan pudor i fins i tot són coneguts com "arbres pudents", però fan una pudor relativa, cal rebregar les fulles per notar la seva fortor i mai quan hi passes per sota.
No sé si el fet que uns s'escampin espontàniament i creixin arreu i els altres tinguin un preu de mercat hi pot tenir alguna cosa a veure.

Encara que ahir estava ennuvolat i avui plovisqueja tot el dia, la primavera s'intueix arreu.
Les pluges d'aquest mes han omplert còrrecs i rieres, fins i tot el Ridaura fa gairebé un metre d'amplada sota el pont de la carretera i els camps del voltant de Llagostera (per alguna cosa en deien Lacustaria els antics) estan entollats.

Comencen a florir els arbres, els ametllers i els oms ja ho han fet ran de mar, i han deixat, ran de mar, el torn a les mimoses de tota mena. Abans hi havia mimoses, ara hi ha un munt d'arbres similars, que fan una florida groga però que... no sé, crec que no són mimoses de veritat, si més no, no són el que jo coneixia per mimoses. No hi fa res, també tenen un groc espectacular que anima molt. en mig de branques nues i arbres ensopits i adormits.
A 800 metres tot va una mica endarrerit. Les mimoses dels racons abrigats a solei són a punt d'esclatar, però els hi falten unes quantes hores de sol!.Cal recordar que no fa una setmana que al Montseny encara s'hi veien restes de neu.

Liquens

Els liquens, tan discrets, omplen de color els troncs dels arbres a l'hivern.





























Els arbres del passeig de la Font Vella tenen els troncs pigallats de liquens, Senyal de bona qualitat de l'aire vaig estudiar en el seu moment.  Deu ser perquè l'espai és molt obert, perquè tanmateix els camions que carreguen l'aigua hi transiten constantment, però...malgrat tot els arbres són plens de liquens. . Ara que res no en destorba la visió són molt més aparents que no pas a l'estiu que l'ufana de tot ens en distreu.

Aigua al Ridaura i Montseny enfarinat

Aquests dies de pluges ho han amarat tot. Els camps han reviscolat i, els dies que fa sol sembla que el temps vol canviar.

El Ridaura encara porta força aigua. A Sant Feliu els ametllers ja han començat a perdre la flor i les mimoses són a punt d'esclatar.
A muntanya però, fa fred. El Montseny encara està enfarinat de la última nevada però els ametllers dels racons a redós comencen a florir. També els avellaners del jardí han tret aments

Aments d'avellaner el 4 de febrer a Sant Hilari

El mau amic m'ha passat unes fotos espectaculars dels dies de fred abans de les pluges. Em va comentar que no ho havia vist mai, que no sabia que una tàctica per evitar que les plantes és malmenin pel fred es regar-les i així es fa una capa de gel, per cert molt fotogènica, que fa que la planta no passi de 0 graus.

Veure un viver ple d'arbres convertits en estatues gelades lluint sota el sol, devia ser realment un espectacle. M'hauria agradat veure-ho per mi mateixa.

Llevantada al Port Fòrum

Normalment les entrades de natura són arbres. Les fotografies, no gaire bones, les faig jo.
Aquesta vegada és diferent, la llevantada que fa aquests dies ha proporcionat fotografies espectaculars i aquestes, d'un fotógraf professional, en Lluis Cruset, valen realment la pena. 
La seqüència de l'ona al Port Fòrum (Sant Adrià), amb el "Sid Grande" com a referència per veure'n l'evolució val realment la pena.

A part de intentar aplegar les receptes que més hem cuinat a casa, segueixo experimentat. A vegades amb els productes, les galetes de castanya o el pastis de taronja sense gluten han sigut una bona troballa, d'altres amb estris i maneres de fer. A les escumes encara no els hi he trobat "el punt", però estic contenta de la "cansalada grassa", que vaig salar i ara ja està congelada a daus per quan la vulgui cuinar.

Amb la foscor impresiona més.

GALETES DE FARINA DE CASTANYES TORRADES

200g de castanyes torrades
100g de farina d'ametlles (crua)
75g de mantega
75g de sucre (millor roig o de coco)
1 ou
pela de taronja ratllada
un pols de sal

La imatge és de les que va fer la Sònia del grup "Cuinat a les Guilleries" 

Moldre les castanyes torrades (thermomix o un molinet de cafè)
Barrejar tots els ingredients en un bol i treballar-ho fins que quedi una pasta ben lligada.
Fer una "botifarra" amb la pasta i embolicar-la amb paper film de cuina.
Guardar-la un parell d'hores en el congelador.
Treure del congelador, desembolicar i fer rodelles d'uns 3mm de gruix.
Posar en una safata folrada de paper de forn untat per anar al forn.
Coure a 180º uns 10 minuts i després obrir un moment el grill.
Quan comencen a ser rosses girar amb cura, deixar un moment més i apagar el forn.

Aclariments:
Es poden "decorar" amb fruits secs, panses, nabius....

Es pot fer servir farina de castanyes, però no surten tan gustoses.

Si fem servir el molinet de cafè per moldre les castanyes, fer-ho poc a poc (si en fem mota quantitat es pot cremar el motor).

Si deixem una part de a farina més gruixuda, trobarem els trossets a les galetes i es una textura interessant.

També es poden moldre les ametles. (La varietat "mallorquina" a mi m'agrada més que la "marcona", però es difícil de trobar).

En comptes d'aromatitzar amb pela de taronja es pot fer amb canyella.

Per coure es pot fer servir una làmina de silicona (en aquest cas no cal untar).

Quan es treuen les galetes del forn són molt "toves". Quan es refreden ja es tornen cruixents.

         

Potser l'últim intent

Últim intent de mantenir el blog al dia.
Aquests dies fa fred, Gela a 800 metres i fa fred ran de mar. Malgrat tot els ametllers han començat a florir. Ahir vaig veure florit un dels del Parc de les Eres, avui aquest del marge dels horts.

Ametller del marge dels horts de Mas Canadas

He anat a l'hort, feia dies que no ho feia. L'herba ha crescut molt, però em sembla que les verdures no tant. Els pèsols fan goig, tot i que no tant com els d'altres horts, les bledes una mica esgrogueïdes, les cols van prou bé i els dos enciams que han sobreviscut també.
Avui hi he plantat unes quantes cebes grillades i uns quants pèsols més.

A 800 metres el diumenge ha començat amb una típica imatge d'hivern

Diumenge 15 de genera les nou del matí.

Tot i l'espectacularitat de la nevada, els borrallons eren gairebé com parracs, i que en poca estona tot va quedar colgat de neu, a mig matí va deixar de nevar, va sortir el sol i es va anar fonent. 

Va ser bonic!.